Edgar Allan Poe

Pep Duran - Ímbric

El divendres 31 vam assistir a l'exposició de Pep Duran al museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu.

Pep Duran Esteva, Vilanova i la geltrú, 1955.

Artísta i escenógraf.

Treballa amb la construcció i l'escenografia, la construcció i representació i es mou entre aquestes.
Va tenir una formació artística a l'Escola de Formació Artísitica de Vilanova i la Geltrú, més tard a l'institut de teatre de Barcelona on viu desde 1970.
A la decada dels setanta la seva principal activitat era el montatge i el disseny d'escenografies i vestuari treballant pel teatre lliure ''El tricicle''. Per la part plàstica, pintura i escultura, es troba dominada per l'integració i l'acumulació d'una gran sèrie d'objectes trobats produint efectes sorprenents i creant una atmosfèra en certa mida surrealista.
A la decada dels vuitanta participà en el moviment artístic i ho demostrà a les exposicions internacionals. Les seves creacions més recents tendeixen a l'ordre i la geometrització en relació amb el constructivisme.


L'exposició que nosaltres vam veure, s'anomena Ímbric.
És una instal·lació oberta i comunicada entre si entre totes les obres en conjunt, tant els quadres ja fets que va portar, en els que utilitza la técnica de la superposició i el collage com en les troballes de fusta i parquet picades o semi-trencades per representar l'acció de l'home, que a anat buscant per contenedors perque ell volia plasmar part de la vida de les persones, i com millor, que posan't-hi un troç del terra de casa d'algú. En tot moment ha intentat transmetre la sensació de reciclatge de tots els materials com si per tenir més temps també tinguessin més encant cada una de les aportacions a l'exposició.

¡Hola!

Avui es presenta aquest blog amb la finalitat de plasmar aquí la feina realitzada desde Audiovisuals. El primer que tractarem és el tema d'Allan Poe, més concretament estem buscant la manera de fer-nos un autorretrat ambientat per complet en el seu estil i per tant hi hem d'estar familiaritzats. Després de trobar gairebé de tot sobre aquest geni, m'agradaria començar per compartir aquest poema que es casi un repte entre l'home i l'àngel, entre la perfecció dels éssers celestials i la capacitat humana de crear alguna cosa increíblement bella dins d'un món fosc i material.

..

Israfel

Edgar Allan Poe

..

En el cielo mora un espíritu

cuyas cuerdas del corazón son un laúd;

ninguno canta mejor, ni con tal frenesí

como el ángel Israfel,

y las estrellas vertiginosas,

así lo afirma la leyenda,

deteniendo sus himnos,

escuchan el encantamiento de su voz,

todas en silencio.

Dudando en lo alto de su meridiano,

la luna apasionada se sonroja de amor,

mientras, para oírle, el mismo rayo

(y con él las veloces Pléyades)

se detienen en el cielo.

Y dicen que el fervor de Israfel

se debe al sortilegio de su lira,

al trémulo alambre vivo de sus cuerdas;

donde los pensamientos profundos son un deber,

donde el Amor es un Dios ya anciano,

donde los ojos de las huríes

brillan con la adorada belleza de los astros.

Tienes razón, Israfel,

en despreciar todo canto que no sea apasionado.

¡A ti los laureles, bardo el mejor

y el más sabio!

¡Larga y gozosa vida para ti!

Los altos éxtasis caen con las ardientes notas,

con tu dolor, tu alegría, tu odio, tu amor,

el fervor de tu laúd.

¿Qué hay de extraño en que las estrellas

eternas permanezcan mudas?

Sí, tuyo es el Cielo,

pero este es un mundo de dulce amargura,

nuestras flores son sólo flores,

y la sombra de tu inmensa beatitud

es la luz de nuestro sol.

Si yo pudiese habitar en el reino de Israfel,

y él en donde yo habito,

no podría el ángel cantar una melodía terrenal,

mientras yo, en cambio, podría lanzar al firmamento

una nota más plena que esta triste canción

que brota de mi lira.